El genèsis d'un Monstre

Nutròleg i aficionat al cricket, el Doctor Stanislau Preponcius portava una vida aparentment tranquila, secretament estressada i terrible degut al greu problema de confiança del mateix doctor: una manca de virilitat lacrava el seu esperit a diari, sense que ell pogués posar-hi remei.
Incapaç en sa vida de satisfer una dona, doncs en el rar cas d'aconseguir una erecció no li era possible controlar-la; tot i que tampoc li servia de res doncs era altament precoç.

Va intentar recórrer a la medicina, però incapaç d'intervenir-se o tractar-se a clíniques especialitzades, el pobre Stanislau topava una vegada i una altre contra les probes estrictament fisiològiques de la Seguretat Social, que sempre negaven que ell tingués cap tipus de problema. Alegant un conflicte psicològic, els metges se'l treien de sobre, i la situació del Sr Preponcius no feia més que empitjorar: Una neuropatia creixent invaïa la seva consciència, convencent-lo de que ell era massa dèbil per a controlar amb èxit el seu penis.

Desesperat, va començar a invertir en estudis que el puguéssin ajudar: ell mateix trobaria la solució. Una vegada superat el màster en Biologia Testicular per la Universitat Autònoma de Barcelona i un curs a distància de CEAC d' assistent de cirurgià, el Dr Preponcius va dur a terme el seu treballat i desquiciat pla: exhumar cadàvers recents per experimentar amb cigales alienes, investigant el seu complex teixit nerviós. Estava segur de que la solució seria donar-li autonomia a un penis humà, per llavors poder-se'l implantar i, essent aquest una entitat diferenciada, la seva deficient habilitat amb l'estri fàlic no tornaria a ser un problema.
Lamentablament el Dr Stanislau no aconseguia grans progressos amb els membres dels morts, o sigui que encegat pel seu objectiu va començar a segrestar i mutilar indigents, immigrants il·legals i fans deprimits de la Real Societat, i així va aconseguir un ampli mostruari de polles experimentals, arribant a autèntics progressos.

Tot es va precipitar quan el malaltís Stanislau rebé la inesperada trucada d'una antiga companya de feina, convidant-lo a sopar aquell mateix dissabte. Veient la proximitat de la cita, i incapaç de suportar un hipotètic rebuig de nou, el desquiciat científic decidí sense dubtar-ho implantar-se el seu prototip més avançat de penis autònom, sense sospitar que, de fet, havia aconseguit progressos molt més profunds dels que ell creia. Quan la seva nova cigala es va poder alimentar del cos del seu hoste, va plantar cara pel seu control. Exasperat i desconcertat, el Dr Preponcius no entenia res: la seva pusilànime voluntat res no podia contra la seva més el·laborada creació.

Les polles havien estat planejant en secret, a les esquenes del seu creador. Mentre el Dr Stanislau lluitava per mantenir-se lliure d'obrar i desfer-se de la creixent presència mental del seu recent implant, la resta de prototips de penis es van alliberar i van atacar-lo vilment, amb una ferocitat animal de supervivència i creixement. Forçant les reds neuronals del doctor, l' obligaren a suturar i reconstruïr sobre ell totes les connexions necessàries: les polles, ara conjuntades per un vincle físic, tenien un suport per la seva ment colmena, i res no romania ara ja de l'antiga consciència del vell Stanislau Preponcius.
Només quedava, darrere les fronteres del seu cos, el desig animal de la Testosterona pura, el poder i l'ambició de 126 testicles malignes; la terrorífica figura del nou ésser, antiga carcassa d'un home i ara estandart de la masculinitat descontrolada: El malvat Dr Prepucius.

(El Doctor Stanislau Preponcius abans i després de la seva transformació)

El personatge del Dr Prepucius va ser creat arrant d'una conversa amb l'amic SAA (http://www1.fotolog.com/indret_fosc), comentant el post de l'Ídol Fur #2, i davant el comentari d'en SAA de "Hauria de ser un dolent de l'Spiderman!". A partir de tant disparatada idea us presento aquesta història de caiguda, perdició i humor friki. Sense res més a afegir a part de que m'encanta com a dolent, tanco i dic que ens donguin pel cul a nosaltres i a en Fabio Capello :).

Ídols FUR #2 - L'home vestit de Polla

Sí nens i nenes, celebrem que l'època d'exàmens s'acaba, aquella època on en lloc de posar-se seriosament a llegir i comprendre la Catorzena Carta de Voltaire, un tractat sobre Integració Triple, els gàmetes o la llei de separació de béns, hom ocupa -que no perd- miserablament el temps surfejant Internet sense virtud ni sentit, sense direcció ni motiu; per trobar -ah benevolent sistema de comunicació mundial- documents com aquests, que corroboren que potser, al final, encara resta alguna esperança per a aquesta perduda humanitat.

Rendeixo homenatge a algú capaç de concebre, donar origen i vestir tal acollonant obra de putu art:

No, a dins no hi ha una persona; hi ha un geni. Un geni amb 126 collons.
I aquest heroi, aquest anònim portador de la màxima expressió de la reafirmació humana, és el nostre nou Ídol FUR; ontològicament. Perquè s'ho mereix. Perquè la seva identitat no és -com es podria pensar- desapareguda, ni molt menys, sinó que ha trascendit completament a l'essència mateixa de l'home en sí, a l'ésser humà que es comprèn i s'actualitza, que sap i reconeix que l'humor és el que més farà acostar l'home a la inabastable posició divina.

L'home vestit de polla. Que se la treia, se la mirava i reia.

PD: Tant extrordinari document ha estat trobat a la base de dades de www.madweird.com. I pels que comprenguin l'impacte, quan vaig descobrir aquesta imatge estava escoltant la versió concert de Freddie Memorium.
I així, no diré avui "que ens donguin pel cul", no perquè sigui perillós, sinó perquè el post d'avui no pot acabar amb tant poc positiva rèplica.

Apologia del filldeputisme

És que a mi hi ha coses que em deixen per l'arrastre. I que sapigueu que entre els meus projectes hi ha una línia de samarretes i cinturons que és més possible que impossible que algun dia vegin la llum. Però... però... però això sí que és anar més enllà del límit, cagar-se a terra, fer una línia nova per marcar el límit nou amb la merda, i trencar-lo de nou corrent a tota pastilla i sense pantalons.

Amics meus: la samarreta del fill de puta.

Sí sí, 35 eurazos i és vostre.
Per si no es veu massa bé, al pit posa "de puta Madre", i al darrere naturalment "Hijo de Puta". O sigui que és una samarreta que resa "Sóc un fill de puta de puta mare" i a més a més és rosa. Rosa pastel. I per si no ho percebeu amb claredat, tota l'esquena es veu ocupada per una estrellassa-creu feta amb "lentejuelas" brillants, maximitzant la cutramenta que la peça de roba pugués inspirar.

No crec que calgui fer més disartacions sobre quin tipus de persona es compra o vesteix aquest tipus de "prenda", i més que això, el que volia fer era enunciar al món que AIXÒ EXISTEIX, i que la podeu comprar si voleu aquí.

I avui si que ens mereixem que ens engeguin a pendre pel cul.